M'aixeco de la tovallola, la plego i la guardo dins la bossa. És molt aviat avui i la veritat és que encara no tinc gens de ganes de marxar... Sí, el meu propòsit és coincidir amb tu, però al veure que tothom va marxant i vaig quedant l'última decideixo, finalment, fer un pensament. M'acomiado dels nois que juguen a volley que encara no estaven disposats a anar-se'n cap a casa i marxo. Mentre camino platja amunt sobre la cremant sorra em vaig posant la samarreta i un cop ja a la vorera m'acabo de posar les xancletes. Travesso el carrer i em dirigeixo al soterrani tot passant pel mig del pàrquing quan de sobte, pam! Quina sorpresa! Ets tu! La meva cara de cansament canvia d'aspecte radicalment i sens voler dibuixa un bonic somriure. Ens acostem i em fas dos petons! Oh, quina bona olor, quan de temps sense olorar-te, sembla mentida..! Com que no saps què dir, per no perdre el costum, comences a preguntar-me sobre la universitat: -Ai, Marina, com estàs? Com va? Que no tens exàmens? No has pas acabat, no?-. Uf, un moment, deixa'm respirar, massa preguntes a la vegada, per favor! Seguidament, responc: -Bé, anar fent, com sempre. Estic d'exàmens, però mira estic aquí a la platja, ja saps com sóc, em costa molt estudiar...-. Quins nervis, Déu meu, no sé on mirar. Les cames ja les tinc enroscades i les mans amb tots els dits petats, un dia me'ls trencaré sens voler! La boca se'm queda seca i no sé d'on treure saliva, de fet, si ho sé, però això no està al meu abast... Estem a punt de quedar-nos sense conversa i decideixo seguir parlant abans no te m'acomiadis, perquè no en tinc prou, necessito escoltar-te una mica més, tampoc és tant demanar, després de tant de temps... I aquest soroll? Merda, no pot ser, és el meu mòbil, hòstia, quina mala sort... Qui cony deu ser? L'agafo apressadament per silenciar-lo i dir-te que no és important, que pot esperar, però ja és massa tard, les teves intencions d'anar-te'n han actuat amb més rapidesa que jo. Així que amb un "vagin bé els exàmens" i un patètic "adéu" te'n vas... Qui és l'imbècil que gosa trucar-me ara, en aquest precís moment, en aquests precisos tres minuts, exactament a dos quarts de dues?! L'agafo i responc: -Si?-. Però ningú respon i després de dos segons de silenci pengen. És una broma? No pot ésser, m'hi nego! Agafo el mòbil i truco al mateix número... comuniquen. No, no i no! Es pot saber qui em vol fer la guitza? Qui s'està rient de mi? Algú ens ha vist? Torno a provar-ho i aquest cop em salta un contestador automàtic dient-me que aquest número no existeix. No ho entenc! Es pot saber qui ha estat l'imbècil que m'ha esguerrat aquest tan desitjat moment..! Algú ens ha vist, seguríssim... Has estat tu, segur que has estat tu! O jo què sé, però qualcú no volia que ens quedéssim més temps parlant... De fet, després de tot no m'estranyaria gens que fossis tu... Truco desesperadament el/la desgraciat/a que s'ha carregat la meva conversa, però continua sortint el mateix missatge. Quina desesperació! No em penso rendir, tinc les meves sospites.... Arribo a casa, agafo el telèfon i continuo intentant-ho, però no dóna resultat... Deixa-ho córrer, ja ho intentaràs més tard...

Estudia, estudia, estudia! Uf, quina mandra! Això de la Filosofia de la Religió no és el meu fort, eh! Ai, mira, em parlen pel Messenger. Oh, la pesada aquella altra vegada! Apa, et quedes sense admissió... per tossuda! Agafo els apunts i me'ls poso al teclat per obligar-me a estudiar, però sens voler premo el touchpad amb tanta mala sort que se'm posa la pàgina del Megavideo... El capítol de How I met your mother ja està carregat... Les forces de mirar la sèrie són més grans que les d'estudiar així que caic a la temptació altra vegada i aparto els apunts... quan de sobte sona el mòbil! Altre cop el mateix número! L'agafo esperitada per treure'n ja d'una vegada l'entrellat d'aquell misteri i responc: -Sí??? (segons de silenci...) -Hola, somos de Vodafone, te interesaría pasarte a nuestra compañía con todas las ofertas? Podrías conseguir un móvil de última generación... bla, bla, bla...-. Acte seguit li responc: -Dime que es una broma, por favor, dime que es una broma! Sabes qué? No me interesan ni tus productos, ni mucho menos tu compañía! No os cansais de molestar a la gente?! Hay personas que tienen conversaciones importantes que son interrumpidas por su maldita propaganda, joder! -Qué, qué? Perdón, perdón.- . Evidentment, m'ha penjat. Pobre home, no tenia la culpa, és la seva feina, la seva vida, però, cullons, i la meva què! Ai, què hi farem?!