L'altre dia vaig estar pensant de fer-me d'una vegada per totes una compte de Delicious, però mai m'ha acabat de fer el pes aquesta pàgina... Per això vaig estar investigant a veure si hi havia altres recursos i vaig trobar-ne un que em va agradar una mica més. És diu Flinkin i és una plataforma que va néixer aquí a Catalunya. Tot i que és una mica més lent, ofereix les mateixes possibilitats que Delicious i també de noves. És més fàcil compartir enllaços i a més, facilita el seguiment dels vincles i de les novetats dels usuaris amics, segons el model de Twitter. Els enllaços publicats a Flinkin, també, es poden vincular amb l’RSS d’una pàgina web o un blog. D’aquesta manera, les noves publicacions s’emmagatzemen directament a Flinkin dins una categoria preseleccionada. Tot i aquestes característiques encara està en fase Beta.

Avui ja és l'últim dia! Quina pena! Justament ara que ja els començava a conèixer, a saber-me tots els noms i agafar-los confiança... La veritat és que m'ha costat una mica apreciar-los ja que són bastant difícils. El primer dia que es van portar tan malament vaig quedar-me una mica sobtada, però a mida que han anat passant el dies m'he sentit més com a casa i avui m'ha fet molta llàstima marxar. Tots et pregunten: "tornaràs?", "hi seràs pel meu aniversari?", "Per què te'n vas? No te'n vagis!".

El que menys m'ha agradat ha estat l'hora que m'he hagut de llevar durant tota la setmana -a les sis del matí- per agafar el tren. Anava bastant cansada; a més, no estic acostumada a llevar-me aquestes hores. Justament avui quan ja començava a agafar l'hàbit ja s'ha acabat. Bé, què hi farem?! Fins el febrer, doncs!

Ha estat un setmana molt bonica! Espero que sigui igual la pròxima vegada que hi haguem de tornar!

Avui ha estat un dia com tots els altres excepte pels següents trets:

A la tarda hem tingut l'oportunitat de fer un simulacre d'incendi. Em pensava que seria tot un caos, però ens n'hem sortit bastant bé. Han baixat fent fila per les escales fins arribar al pati, allí sí que han començat a fer de les seves, a cridar i a fer soroll. Un altre cop ja dins l'aula, la professora va començar a explicar un exercici que seguidament haurien de fer la meitat del grup amb mi mentre l'altre se n'anava a l'hort a plantar unes llavors. Doncs sí, avui m'he quedat sola a classe amb uns quants nens, però ja s'han portat bé; se'ls ha d'estar una mica a sobre perquè et facin cas.

Fins aquí el dia d'avui; bastant igual que tots els altres.

Dilluns quan vaig arribar, la directora em va presentar la tutora de tercer de primària la qual hauré d'anar seguint durant tota aquesta setmana. Des del començament ja vaig veure que seria una setmana bastant dura, ja que són uns nens molt moguts i amb problemes d'aprenentatge perquè tots vénen de diferents nacionalitats i, per tant, molts manquen de la parla catalana; és una classe amb una diversitat important; de fet, només hi ha un nen que ha nascut a Catalunya però és castellanoparlant i, per tant, el Català el domina molt poc. Només arribar a classe ja van trigar uns vint minuts de rellotge a asseure's a les cadires i a fer silenci i encara hi havia algun que s'aixecava i donava voltes per molestar els altres. També hi ha un alumne que té trastorns psicòtics i no para d'empipar i pegar els seus companys; normalment està dret fent soroll i insultant. Quan la professora veu que no fa gens de cas i no pot seguir donant classe l'envia amb la mestra d'educació especial. En general m'agrada com està organitzada l'aula. Aquesta està distribuïda en grups de quatre persones, és a dir, les taules estan agrupades de quatre en quatre i la professora a l'hora de donar classe no utilitza gaire la pissarra, més aviat es va movent per l'espai perquè tots els alumnes la puguin veure.

Jo estic a la classe de tercer anomenada: classe de les Mòmies. Aquest nom dóna peu a investigar d'on provenen i per a què s'utilitzaven. Normalment, a l'hora de medi, l'Àngels els ensenya coses sobre la història d'Egipte com els faraons, ciutats, símbols, etc. No és que treballin en projectes, però de tant en tant -més aviat quan poden- la tutora intenta fer alguna activitat com la que hem fet avui que consistia en ensenyar a cada taula un full de papyrus perquè poguessin veure sobre quin material escrivien abans els egipcis. Tampoc es pot dir que treballin tot a base de fitxes perquè tampoc he vist que n'utilitzessin moltes; i de llibres en tenen tres: d'Ànglès, Medi i Matemàtiques. Jo crec que tot ho fan més aviat oral o amb PowerPoints.

Quan toca Llengua la meitat dels alumnes baixen amb diferents professors per fer reforç ja que la classe normal els és impossible de seguir perquè una bona part no saben escriure o els costa molt i normalment quan es tracta d'escriure fan dibuixos. La veritat és que quan es parteixen en grups es nota bastant, la classe queda (la majoria de cops) una mica més tranquil·la i no es fa tan difícil portar-la, però tot i així hi ha vegades que déu n'hi do.

La veritat és que la tarda del primer dia vaig quedar-me perplexa després de la classe d'Educació Física; va ser horrible. Feia una setmana que la professora estava malalta i aquest Dilluns va tornar a venir. No sé si va ser perquè feia dies que no venia o perquè els alumnes tenien un mal dia però no paraven de barallar-se i/o d'estirar-se els cabells; a més, el nen amb trastorns psicòtics agafava una vara i anava pegant a les nenes o removia la paperera i agafava la brossa. La mestra no parava de cridar i li costava molt posar ordre; de tant en tant ho aconseguia, però de seguida tornaven a fer de les seves.

Una de les coses que m'he fixat més ha estat la manera que té la tutora de dirigir la classe. És bastant permissiva, és a dir, no escridassa massa, ni li dóna gaire importància si un nen s'aixeca i fa tonteries per la classe, tan sols es limita a avisar-lo unes quantes vegades fins que aquest fa cas. En canvi, una altra sempre té el to de veu aixecat, i de seguida perd els nervis (sincerament, hi ha per perdre'ls). Jo intento no fer ni una cosa ni l'altra, jo, de tant en tant, crido l'atenció quan no fan cas i comencen a donar voltes per la classe. La veritat és que quan estàs avisant a un nens, els altres comencen també a barallar-se o a aixecar-se. És bastant difícil.

Avui hem anat d'excursió a la biblioteca. Tant el camí com d'anada com de tornada no he parat de cridar l'atenció a dos alumnes que no paraven de fer el burro. Havien de fer una fila amb una parella i veritablement, aquesta costava que caminés recta; hi havien moments que més aviat semblàvem una pinya deformada en comptes d'una fila de nens, però de seguida els posàvem en ordre. Un cop allà, la bibliotecària els ha explicat com funciona la bilbioteca, com s'ordenen els llibres i quins tipus n'hi ha; la majoria d'alumnes han estat atents però cap al final ja començaven a despistar-se i a parlar entre ells. Al final de l'explicació els nens optaven amb la llibertat de buscar llibres i llegir-los durant una mitja hora.

En general, estic bastant contenta tot i que la classe sigui una mica desastre també té coses bones. No és exactament el que m'esperava, però, de fet, hi participo molt a l'aula perquè els nens necessiten bastant ajuda i l'Àngels sempre m'introdueix. També em serveix per veure com els nens s'intenten adaptar amb gent de diferents cultures. En general tots són una mica egoistes, no volen deixar la goma, agafen llapis dels altres i se'ls guarden a l'estoig, etc. però quan volen també saben portar-se bé; quan menys t'ho esperes s'aixequen de la cadira i et vénen a fer una abraçada o t'agafen de la mà. També estic molt contenta de la meva tutora, és molt maca i em va explicant quins problemes té cada nen, a més sempre intenta introduir-me a les activitats.

Ahir vàrem explicar què era un pla d'emergència i perquè s'ha de fer. Així que està previst que un dia d'aquesta setmana es faci un simulacre d'incendi. Segurament serà demà. No em vull ni imaginar com sortirà i quin rebombori es crearà a la classe quan s'hagin de posar ràpidament a la fila sense agafar ni jaquetes, ni motxilles. Veig a venir un caos important!

Això és tot per avui.

M'aixeco de la tovallola, la plego i la guardo dins la bossa. És molt aviat avui i la veritat és que encara no tinc gens de ganes de marxar... Sí, el meu propòsit és coincidir amb tu, però al veure que tothom va marxant i vaig quedant l'última decideixo, finalment, fer un pensament. M'acomiado dels nois que juguen a volley que encara no estaven disposats a anar-se'n cap a casa i marxo. Mentre camino platja amunt sobre la cremant sorra em vaig posant la samarreta i un cop ja a la vorera m'acabo de posar les xancletes. Travesso el carrer i em dirigeixo al soterrani tot passant pel mig del pàrquing quan de sobte, pam! Quina sorpresa! Ets tu! La meva cara de cansament canvia d'aspecte radicalment i sens voler dibuixa un bonic somriure. Ens acostem i em fas dos petons! Oh, quina bona olor, quan de temps sense olorar-te, sembla mentida..! Com que no saps què dir, per no perdre el costum, comences a preguntar-me sobre la universitat: -Ai, Marina, com estàs? Com va? Que no tens exàmens? No has pas acabat, no?-. Uf, un moment, deixa'm respirar, massa preguntes a la vegada, per favor! Seguidament, responc: -Bé, anar fent, com sempre. Estic d'exàmens, però mira estic aquí a la platja, ja saps com sóc, em costa molt estudiar...-. Quins nervis, Déu meu, no sé on mirar. Les cames ja les tinc enroscades i les mans amb tots els dits petats, un dia me'ls trencaré sens voler! La boca se'm queda seca i no sé d'on treure saliva, de fet, si ho sé, però això no està al meu abast... Estem a punt de quedar-nos sense conversa i decideixo seguir parlant abans no te m'acomiadis, perquè no en tinc prou, necessito escoltar-te una mica més, tampoc és tant demanar, després de tant de temps... I aquest soroll? Merda, no pot ser, és el meu mòbil, hòstia, quina mala sort... Qui cony deu ser? L'agafo apressadament per silenciar-lo i dir-te que no és important, que pot esperar, però ja és massa tard, les teves intencions d'anar-te'n han actuat amb més rapidesa que jo. Així que amb un "vagin bé els exàmens" i un patètic "adéu" te'n vas... Qui és l'imbècil que gosa trucar-me ara, en aquest precís moment, en aquests precisos tres minuts, exactament a dos quarts de dues?! L'agafo i responc: -Si?-. Però ningú respon i després de dos segons de silenci pengen. És una broma? No pot ésser, m'hi nego! Agafo el mòbil i truco al mateix número... comuniquen. No, no i no! Es pot saber qui em vol fer la guitza? Qui s'està rient de mi? Algú ens ha vist? Torno a provar-ho i aquest cop em salta un contestador automàtic dient-me que aquest número no existeix. No ho entenc! Es pot saber qui ha estat l'imbècil que m'ha esguerrat aquest tan desitjat moment..! Algú ens ha vist, seguríssim... Has estat tu, segur que has estat tu! O jo què sé, però qualcú no volia que ens quedéssim més temps parlant... De fet, després de tot no m'estranyaria gens que fossis tu... Truco desesperadament el/la desgraciat/a que s'ha carregat la meva conversa, però continua sortint el mateix missatge. Quina desesperació! No em penso rendir, tinc les meves sospites.... Arribo a casa, agafo el telèfon i continuo intentant-ho, però no dóna resultat... Deixa-ho córrer, ja ho intentaràs més tard...

Estudia, estudia, estudia! Uf, quina mandra! Això de la Filosofia de la Religió no és el meu fort, eh! Ai, mira, em parlen pel Messenger. Oh, la pesada aquella altra vegada! Apa, et quedes sense admissió... per tossuda! Agafo els apunts i me'ls poso al teclat per obligar-me a estudiar, però sens voler premo el touchpad amb tanta mala sort que se'm posa la pàgina del Megavideo... El capítol de How I met your mother ja està carregat... Les forces de mirar la sèrie són més grans que les d'estudiar així que caic a la temptació altra vegada i aparto els apunts... quan de sobte sona el mòbil! Altre cop el mateix número! L'agafo esperitada per treure'n ja d'una vegada l'entrellat d'aquell misteri i responc: -Sí??? (segons de silenci...) -Hola, somos de Vodafone, te interesaría pasarte a nuestra compañía con todas las ofertas? Podrías conseguir un móvil de última generación... bla, bla, bla...-. Acte seguit li responc: -Dime que es una broma, por favor, dime que es una broma! Sabes qué? No me interesan ni tus productos, ni mucho menos tu compañía! No os cansais de molestar a la gente?! Hay personas que tienen conversaciones importantes que son interrumpidas por su maldita propaganda, joder! -Qué, qué? Perdón, perdón.- . Evidentment, m'ha penjat. Pobre home, no tenia la culpa, és la seva feina, la seva vida, però, cullons, i la meva què! Ai, què hi farem?!

Davant de la televisió, el receptor és passiu
Existeixen dos tipus de receptors, el passiu que és el que només rep el missatge, i el receptor actiu que es la persona que no només rep el missatge sinó que el percep, l’emmagatzema i inclús dóna una resposta, intercanviant els rols. Amb això, es pot dir que considerem que totes les persones situades davant d’una televisió són persones que no arriben a entendre el significat d’allò que els estan transmeten i que no són capaços de ser crítics davant d’allò.

La violència vista a la televisió o al cinema, genera violència
La televisió ens dóna uns missatges subliminals que fan que creiem tot el què ens diu la televisió. Doncs, en el cas de la violència passa el mateix, si la televisió produeix molta violència, els receptors (que són passius) imitaran aquest tipus de conducta. Normalment, aquestes conductes afecten més als nens i als adolescents.

La televisió és un mitjà generador de "modes"
Tots sabem que la televisió ens proposa uns estereotips i que tots, tard o d’hora, el seguim degut a la globalització. La gent adulta, o les persones que no són passives davant de la televisió, tenen la possibilitat de ser crítics Però, se sap que els adolescents travessen per etapes de múltiples conflictes interns i on comencen a elaborar els seus valors individuals i supraindividuals, que podem ser influïts per l’excessiva presència de la televisió.

La televisió és una finestra oberta a la realitat.
La televisió ens mostra la realitat de la nostra societat, sinó que es refereix al fet que la televisió reprodueix tot el que l’audiència vol veure, la seva “realitat”. Les persones se senten identificades amb els personatges de diferents sèries televisives o d’alguns “reality shows” i volen que els seus programes reflecteixin la seva realitat, la seva vida quotidiana.

Els mitjans de masses insensibilitzen les consciències
Els mitjans de comunicació adreçats a un gran col·lectiu d’audiència i que normalment defensen una ideologia i una manera de fer, produeixen un efecte molt negatiu a les persones que veuen la televisió passivament ja que les priva de les seves pròpies idees i ideologies fent que la televisió decideixi per elles. És per això que diem que insensibilitzen les consciències, perquè no els deixen actuar de la manera que ells voldrien.